Corea: la processó va per dins

Des de fa mesos que el Byoung Ho (el pare de la meravellosa criatura, company de classe i mil batalles) té el pare a l'hospital patint d'un càncer. Al Nadal va ser a Corea per últim cop, i al tornar em va comentar que s'havia despedit d'ell: 'el vaig abraçar per poder notar el seu alè per darrera vegada'. 'És llei de vida, els pares han de deixar pas als fills i aquests als néts,... ara cal que li expliqui al meu fill què és això de la vida...'(el seu fill té dos anyets i mig). La capacitat (estoïcisme, diria jo) que tenen els orientals per sobreviure lluny dels seus és una cosa que a la resta ens té sincerament desorientats. Per posar un cas, el Byoungho porta un any i mig lluny (excepte per vacances) de la seva dona i el seu fillet, i amb el pare malalt. Però el Moon té la dona aquí i el fill, de tres anyets, a Corea, amb els avis (!). O, per exemple, la Linxia, la noia xina que va tenir un fill avui fa set dies, està pensant 'd'enviar-lo a xina' (sic) amb els pares, ja que aquí no tenen temps d'estar per ell i cuidar-lo amb la cura que es mereix.

Avui m'he despertat i, a part de ser obsequiat un cel grisós i esmorteït a la irlandesa, m'he trobat un mail del Byoungho, on em deia que avui no el trobaria a la biblioteca ja que havia comprat un vol per marxar a Corea i enfilava cap a l'aeroport. Molt males notícies respecte la salut del seu pare. Per sort el vol era a mitja tarda i he pogut anar a fer un cafè amb ell. Li he preguntat si havia avisat algú més a part de mi, en concret, li he preguntat si havia avisat el Moon.

'no,.. no li he dit res,.. aquests dies està de viatge amb la seva dona pels estats units i no vull torbar la seva felicitat... ja l'avisaré quan sigui a Corea'

No comment. Sempre el respecte per la pau dels demés al davant. Després m'he trobat a la Yang Shin (una altra coreana de la classe) i li he dit que el Byoungho estava volant cap a casa per lo del seu pare. I ha fet 'ah, sí,,... havia sentit que el seu pare està molt malalt...i m'imaginava que un dia d'aquests aniria cap allí' Ni una paraula més alta que l'altra, ni un mínim gest, ni mitja cella aixecada. Impassibilitat. I això no vol dir que no li sàpiga molt de greu. Simplement, una manera de fer.

D'extrem a extrem, ahir vam anar a visitar a la Linxia i la seva criatura. Ara la Linxia té la mare a Boston (des de fa 3 mesos, vaja), i la seva mare, per parlar, no parla ni cantonés ni mandarí, només el dialecte de la seva zona. (nota a peu: la linxia té una germana. Sí, sí, xina continental i amb germana!! es veu que la seva mare quan va estar embarassa de la segona va anar migrant contínuament de poble en poble per assegurar-se que ningú la denunciés, fins que va néixer la criatura). El fill de la Linxia, una delícia, i els papes, en la línia. Viuen els dos de beca, i mantenen a la mare i ara al fill. O sigui, que no tenen res. Hospitaliat, però, extrema. Mil somriures i agraïments, i te ofert a dues mans a tots i cada un de nosaltres, sense preguntar. Servir o ser servit amb la mà esquerra és de molt mala educació, i quan vols mostrar deferència o agraïement profund, sempre es fan servir les dues mans, per petit que sigui el got.

Ja posats, podríem demanar a alguns dels nostres polítics que aprenguessin 'modus' orientals...