19/7/09

Denver, CO: de bodes, birra i arquitectura


Ara fa més d'un any que no escric pas al blog. Així que donada la manca d'entrenament no m'extendré pas gaire, només per descriure la meva visita llampec a l'oest d'aquest país. No pas llunyà oest (això toca el mes que ve) sinó 'només' a meitat de camí: Colorado.

Colorado, si no m'equivoco, és l'únic estat exactament quadrangular de tots els EUA. Limita amb Arizona, New Mexico i Oklahoma pel sud (per tant, no fa frontera amb Texas), Kansas a l'est, Nebraska i Wyoming al nord, i Utah a l'oest. I així, com l'estat, la seva ciutat principal (alhora que capital, cosa que no sol succeir als EUA) és també un homenatge a la quadricularitat. Enrieu-vos de Barcelona. Són kilòmetres i kilòmetres de carrers amb cruïlles d'angle recte. Però sense cap mena de claustrofòbia. Les 'illes' són potser de 200 metres de llarg, i els carrers 4 vegades més amples que els de l'eixample. I òbviament, els edificis més baixos. Si quelcom no els falta a Denver és espai. Per la qual cosa em pregunto perquè tenen l'aeroport a més de 20 kilòmetres si l'haguessin pogut construir al llindar mateix de la ciutat, sinó dins mateix.

Què hi feia jo a Colorado? vaig anar-hi per la boda de l'Adam. Vaig arribar un divendres nit i m'hi vaig estar fins diumenge al matí, així que molt molt tampoc no vaig poder veure. Però suficient com per endur-me una idea no molt equivocada del que és la ciutat.

Divendres nit vaig dormir de fet a Castle Rock, Colorado, a uns 20 km al sud de Denver, a casa els pares de l'Adam. No pas a un poblet bucòlic sinó en una urbanització d'aquestes iankees, per entrar a la qual necessites un codi per passar la tanca (està tot rodejat per una valla, com si fos Guantánamo). L'Adam mateix se'n fa creus del perquè els seus pares, tan demòcrates i progres ells, han anat a parar en un reducte republicà com aquest. Ara, val la pena, la vista des de l'habitació de l'Adam és la que trobeu a la foto principal..... jo ja pagaria uns calerons ja per poder gaudir d'aquesta vista cada matí!

Dissabte després d'esmorzar/dinar el clàssic bagel (acompanyat d'una cervesa fresca local, tot sigui dit. Nota a peu: les cerveses de l'oest americà solen ser molt hoppy i abunden les ale, o sigui que els qui no sigueu autèntics amants de la cervesa, millor abstingueu-vos) vam encaminar-nos cap a la boda, que no era a Denver sinó en un turonet situat a una hora o així de la ciutat. El paisatge, molt semblant al paisatge català, curiosament. Sí, cert, no conec noms de plantes i sóc daltònic, però tranquil.lament m'hagués cregut que estava a la Cerdanya si m'ho haguessin dit.

La boda, prou semblant a les nostres. Potser més formal i tot. El nuvi no dóna la benvinguda al personal. Tots els homes i dames d'honor van vestits iguals per l'ocasió (visca el dispendi! no sé si és igual a casa això). El pare d'ell i el d'ella fan un discurs cada un mentre les mares respectives miren i ploren. I hi ha les vows, o com es digui: declaració d'amor en públic d'ell, i d'ella, prèvies als anells. Abans de la cerimònia, cocktails. Després, sopar i ballaruca, però poca. A les 12 ja érem de tornada a l'hotel, de manera que res a veure amb les festes fins a altes hores de la matinada que ofereixen (o solen oferir) els nuvis en els casaments al principat.

Finalment, diumenge al matí, mentre el meu company d'oficina i habitació japonès, Mr Suzuki, encara roncava, vaig aprofitar per anar a fer un tomb pels voltants de l'hotel. Feia un sol espatarrant, i la calma era ABSOLUTA (recordeu: era en un hotel deluxe, al centre de la ciutat). Poquíssimes ànimes pel carrer, ara una parelleta amb el nen, ara una dona jove, ara un avi... vaig anar al cafè local (una mena d'starbucks però sense ser starbucks) on vaig menjar per tot el dia: amb una madalena i un cafè frapuccino mitjà ja vaig estar tip fins la nit. Ja no recordava la desmesura americana.

27/4/08

L'educació i Corea: 15 hores al dia, i tirant


Aquí sota adjunto un article que podeu trobar clicant a




Resumint, informa sobre alguns instituts/residències d'elit a Corea on es preparen els estudiants per tal que accedeixin a universitats americanes tot dient que els estudiants es passen clavant colzes des de les 7am fins les 11pm, no practiquen esports i se'ls indueix a no tenir parella perquè és una pèrdua de temps.


Per les històries que he sentit del ByoungHo, la MyongJin i el KyoungHwan, tot plegat és més que creïble. La generació del B-hO (ell és del 70) pel que sembla encara gaudia una mica i estudiaven fort però a les tardes jugaven a fungol i etc., però la Myong, que té la meva edat, ja feia vida estudiantil clàssica coreana: a l'institut des de les 7-8 fins passat el sopar. Estudiant. Res d'excessos socials com anar al cine o de bars fins a la uni.


Adjunto aquí una part del mail que m'ha respost el K-hwan. En general, sembla un peix que es mossega la cua: tothom vol que els fills entrin a les millors unis coreanes o estrangeres, i això implica tenir millor notes que la resta: ergo, a pencar com animals. No m'estranya després veure'ls aquí fent hores com un rellotge a la biblioteca sense immutar-se ni perdre la concentració.



Education is the most serious problem in Korea.
Except a few special schools such as Daewon in the news, most of the public elementary/middle/high schools can't play their roles. Many students go to private education insitututes. In economics terms, there are huge resource wastes in Korea.^^
Probably, I think people think that the only way to change their life is to go to nice schools and get a good job. In Korea, our old generations are still remembering the poverty after the Korean war (before industrialization of Korea) and they do not want to give that POVERTY to their kids.
Many people try to solve this education fever but, still no effect.

Corea i l'educació: 15 hores al dia, i tirant! (article)

Elite Korean Schools, Forging Ivy League Skills

SEOUL, South Korea — It is 10:30 p.m. and students at the elite Daewon prep school here are cramming in a study hall that ends a 15-hour school day. A window is propped open so the evening chill can keep them awake. One teenager studies standing upright at his desk to keep from dozing.

Seokyong Lee for The New York Times
A student and teacher at an elite South Korean school, the Minjok Leadership Academy, where sights are set on the Ivy League.
Kim Hyun-kyung, who has accumulated nearly perfect scores on her SATs, is multitasking to prepare for physics, chemistry and history exams.
“I can’t let myself waste even a second,” said Ms. Kim, who dreams of attending Harvard, Yale or another brand-name American college. And she has a good shot. This spring, as in previous years, all but a few of the 133 graduates from Daewon Foreign Language High School who applied to selective American universities won admission.
It is a success rate that American parents may well envy, especially now, as many students are swallowing rejection from favorite universities at the close of an insanely selective college application season.
“Going to U.S. universities has become like a huge fad in Korean society, and the Ivy League names — Harvard, Yale, Princeton — have really struck a nerve,” said Victoria Kim, who attended Daewon and graduated from Harvard last June.
Daewon has one major Korean rival, the Minjok Leadership Academy, three hours’ drive east of Seoul, which also has a spectacular record of admission to Ivy League colleges.
How do they do it? Their formula is relatively simple. They take South Korea’s top-scoring middle school students, put those who aspire to an American university in English-language classes, taught by Korean and highly paid American and other foreign teachers, emphasize composition and other skills crucial to success on the SATs and college admissions essays, and — especially this — urge them on to unceasing study.
Both schools seem to be rethinking their grueling regimen, at least a bit. Minjok, a boarding school, has turned off dormitory surveillance cameras previously used to ensure that students did not doze in late-night study sessions. Daewon is ending its school day earlier for freshmen. Its founder, Lee Won-hee, worried in an interview that while Daewon was turning out high-scoring students, it might be falling short in educating them as responsible citizens.
“American schools may do a better job at that,” Dr. Lee said.
Still, the schools are highly rigorous. Both supplement South Korea’s required, lecture-based national curriculum with Western-style discussion classes. Their academic year is more than a month longer than at American high schools. Daewon, which costs about $5,000 per year to attend, requires two foreign languages besides English. Minjok, where tuition, board and other expenses top $15,000, offers Advanced Placement courses and research projects.
And, oh yes. Both schools suppress teenage romance as a waste of time.
“What are you doing holding hands?” a Daewon administrator scolded an adolescent couple recently, according to his aides. “You should be studying!”
Students do not seem to complain. Park Yeshong, one of Kim Hyun-kyung’s classmates, said attractions tended to fade during hundreds of hours of close-quarters study. “We know each other too well to fall in love,” she said. Many American educators would kill to have such disciplined pupils.
Both schools reserve admission for highly motivated students; the application process resembles that at many American colleges, where students are judged on their grade-point averages, as well as their performance on special tests and in interviews.
“Even my worst students are great,” said Joseph Foster, a Williams College graduate who teaches writing at Daewon. “They’re professionals; if I teach them, they’ll learn it. I get e-mails at 2 a.m. I’ll respond and go to bed. When I get up, I’ll find a follow-up question mailed at 5 a.m.”
South Korea is not the only country sending more students to the United States, but it seems to be a special case. Some 103,000 Korean students study at American schools of all levels, more than from any other country, according to American government statistics. In higher education, only India and China, with populations more than 20 times that of South Korea’s, send more students.
“Preparing to get to the best American universities has become something of a national obsession in Korea,” said Alexander Vershbow, the American ambassador to South Korea.

Korean applications to Harvard alone have tripled, to 213 this spring, up from 66 in 2003, said William R. Fitzsimmons, Harvard’s dean of admissions. Harvard has 37 Korean undergraduates, more than from any foreign country except Canada and Britain. Harvard, Yale and Princeton have a total of 103 Korean undergraduates; 34 graduated from Daewon or Minjok.


Seokyong Lee for The New York Times
Students at the Minjok school do participate in some physical activities, but they rarely take a break from their studies.


This year, Daewon and Minjok graduates are heading to universities like Stanford, Chicago, Duke and seven of the eight Ivy League universities — but not to Harvard. Instead, Harvard accepted four Korean students from three other prep schools.

“That was certainly not any statement” about the Daewon and Minjok schools, Mr. Fitzsimmons said. “We’re alert to getting kids from schools where we haven’t had them before, but we’d never reject an applicant simply because he or she came from a school with a history of sending students to Harvard.”
South Korea’s academic year starts in March, so the 2008 class of Daewon’s Global Leadership Program, which prepares students for study at foreign universities, graduated in February.
One graduate was Kim Soo-yeon, 19, who was accepted by Princeton this month. Daewon parents tend to be wealthy doctors, lawyers or university professors. Ms. Kim’s father is a top official in the Korean Olympic Committee.
Ms. Kim developed fierce study habits early, watching her mother scold her older sister for receiving any score less than 100 on tests. Even a 98 or a 99 brought a tongue-lashing.
“Most Korean mothers want their children to get 100 on all the tests in all the subjects,” Ms. Kim’s mother said.

Ms. Kim’s highest aspiration was to attend a top Korean university, until she read a book by a Korean student at Harvard about American universities. Immediately she put up a sign in her bedroom: “I’m going to an Ivy League!”

Even while at Daewon, Ms. Kim, like thousands of Korean students, took weekend classes in English, physics and other subjects at private academies, raising her SAT scores by hundreds of points. “I just love to do well on the tests,” she said.
As bright as she is, she was just one great student among many, said Eric Cho, Daewon’s college counselor. Sitting at his computer terminal at the school, perched on a craggy eastern hilltop overlooking the Seoul skyline, Mr. Cho scrolled through the class of 2008’s academic records.
Their average combined SAT score was 2203 out of 2400. By comparison, the average combined score at Phillips Exeter, the New Hampshire boarding school, is 2085. Sixty-seven Daewon graduates had perfect 800 math scores.

Kim Hyun-kyung, 17, scored perfect 800s on the SAT verbal and math tests, and 790 in writing. She is scheduled to take nine Advanced Placement tests next month, in calculus, physics, chemistry, European history and five other subjects. One challenge: she has taken none of these courses. Instead, she is teaching herself in between classes at Daewon, buying and devouring textbooks.

So she is busy. She rises at 6 a.m. and heads for her school bus at 6:50. Arriving at Daewon, she grabs a broom to help classmates clean her classroom. Between 8 and noon, she hears Korean instructors teach supply and demand in economics, Korean soils in geography and classical poets in Korean literature.

At lunch she joins other raucous students, all, like her, wearing blue blazers, in a chow line serving beans and rice, fried dumpling and pickled turnip, which she eats with girlfriends. Boys, who sit elsewhere, wolf their food and race to a dirt lot for a 10-minute pickup soccer game before afternoon classes.
Kim Hyun-kyung joins other girls at a hallway sink to brush her teeth before reporting to French literature, French culture and English grammar classes, taught by Korean instructors. At 3:20, her English language classes begin. This day, they include English literature, taught by Mani Tadayon, a polyglot graduate of the University of California at Berkeley who was born in Iran, and government and politics, taught by Hugh Quigley, a former Wall Street lawyer.

Evening study hall begins at 7:45. She piles up textbooks on an adjoining desk, where they glare at her like a to-do list. Classmates sling backpacks over seats, prop a window open and start cramming. Three hours later, the floor is littered with empty juice cartons and water bottles. One girl has nodded out, head on desk. At 10:50 a tone sounds, and Ms. Kim heads for a bus that will wend its way through Seoul’s towering high-rise canyons to her home, south of the Han River.

“I feel proud that I’ve endured another day,” she said.
The schedule at the Minjok academy, on a rural campus of tile-roofed buildings in forested hills, appears even more daunting. Students rise at 6 for martial arts, and thereafter, wearing full-sleeved, gray-and-black robes, plunge into a day of relentless study that ends just before midnight, when they may sleep.
But most keep cramming until 2 a.m., when dorm lights are switched off, said Gang Min-ho, a senior. Even then some students turn on lanterns and keep going, Mr. Gang said. “Basically we lead very tired lives,” he said.

Students sometimes report for classes so exhausted that Alexander Ganse, a German who teaches European history, said he asked, “Did you go to bed at all last night?”
“But we’re not only nerds!” interrupted Choi Jung-yun, who grew up in San Diego. Minjok students play sports, take part in many clubs and even have a rock band, she said. Ambassador Vershbow, who plays the drums, confirmed that with photographs that showed him jamming with Minjok’s rockers during a visit to the school last year.
There are other hints of slackening. A banner once hung on a Minjok building. “This school is a paradise for those who want to study and a hell for those who do not,” it read. But it was taken down after faculty members deemed it too harsh, said Son Eun-ju, director of counseling.

10/4/08

Spring is here!

Finalment, ha arribat la primavera a Bosten. 10 d'abril , hem superat per primer cop en el que va d'any els 10 graus, i ens hem posat directament a 20. Demà baixem de nou a 5, però hem pogut comprovar com les masses juvenils del poble bostonià sortien a gaudir del sol 'cuál guiris' a les Rambles. Així que a la gespa del campus s'han aglomerat estudiants de totes bandes, noies lluint els modelets que guarden per l'estiu i tota mena d'individus que com els reptils han (i hem) gaudit del primer dia de sol i caloreta en 5 mesos.

Així que a la gespa estaven, jugant al 'frisbi', menjant gelats, passant-se boles de baseball, prenent cafès amb gel de mig litre amb vainilla i nata, escoltant música amb l' i-pod, surfejant amb portàtils, i gaudint de la brisa.

Quan vivia a Belfast, tiempo ha, després de mesos de pluja un dia d'abril va sortir el sol i s'hi va quedar tres setmanes. I els estudiants literalment treien els sofàs a l'entrada de les cases, es posaven música amb els baffles, anaven a l'off-license a comprar litres i litres de birra i es passaven el dia allí, asseguts, fent-la petar, amb música, la tele, jugant a soccer, bevent birra i menjant patates fregides 'cheese and onion' o 'salt and vinegar'.

Aquí a Boston, ni una miserable birra. La llei prohibeix als menors de 21 tastar l'alcohol, així que en beuen tant com a la resta del món, però pas mai en públic.

Dit això, aquest mail sembla una farsa de tòpics, però tot el que he escrit és ben cert. Si viatgéssim en el temps, l'ambient de la uni avui era l'ambient de 'grease'. Molta monada, i vida sana.

19/3/08

American Humour

Aquest és un mail que ha enviat el Jon avui (company de classe, el de DC)

Hey all, this is from Brad, the fifth year.
This is a yearly American tradition where 64 college basketball teams compete for the championship. You simply pick who will win every game at every round. The less you know, the better, because nobody can ever predict what will happen.
Then you simply watch as the tournament unfolds over the next few weeks and possibly win money.

Deadline is tomorrow.If you don't participate in this American tradition, you are supporting the terrorists.

--Jon

12/3/08

Corea: la processó va per dins


Des de fa mesos que el Byoung Ho (el pare de la meravellosa criatura, company de classe i mil batalles) té el pare a l'hospital patint d'un càncer. Al Nadal va ser a Corea per últim cop, i al tornar em va comentar que s'havia despedit d'ell: 'el vaig abraçar per poder notar el seu alè per darrera vegada'. 'És llei de vida, els pares han de deixar pas als fills i aquests als néts,... ara cal que li expliqui al meu fill què és això de la vida...'(el seu fill té dos anyets i mig). La capacitat (estoïcisme, diria jo) que tenen els orientals per sobreviure lluny dels seus és una cosa que a la resta ens té sincerament desorientats. Per posar un cas, el Byoungho porta un any i mig lluny (excepte per vacances) de la seva dona i el seu fillet, i amb el pare malalt. Però el Moon té la dona aquí i el fill, de tres anyets, a Corea, amb els avis (!). O, per exemple, la Linxia, la noia xina que va tenir un fill avui fa set dies, està pensant 'd'enviar-lo a xina' (sic) amb els pares, ja que aquí no tenen temps d'estar per ell i cuidar-lo amb la cura que es mereix.


Avui m'he despertat i, a part de ser obsequiat un cel grisós i esmorteït a la irlandesa, m'he trobat un mail del Byoungho, on em deia que avui no el trobaria a la biblioteca ja que havia comprat un vol per marxar a Corea i enfilava cap a l'aeroport. Molt males notícies respecte la salut del seu pare. Per sort el vol era a mitja tarda i he pogut anar a fer un cafè amb ell. Li he preguntat si havia avisat algú més a part de mi, en concret, li he preguntat si havia avisat el Moon.


'no,.. no li he dit res,.. aquests dies està de viatge amb la seva dona pels estats units i no vull torbar la seva felicitat... ja l'avisaré quan sigui a Corea'


No comment. Sempre el respecte per la pau dels demés al davant. Després m'he trobat a la Yang Shin (una altra coreana de la classe) i li he dit que el Byoungho estava volant cap a casa per lo del seu pare. I ha fet 'ah, sí,,... havia sentit que el seu pare està molt malalt...i m'imaginava que un dia d'aquests aniria cap allí' Ni una paraula més alta que l'altra, ni un mínim gest, ni mitja cella aixecada. Impassibilitat. I això no vol dir que no li sàpiga molt de greu. Simplement, una manera de fer.


D'extrem a extrem, ahir vam anar a visitar a la Linxia i la seva criatura. Ara la Linxia té la mare a Boston (des de fa 3 mesos, vaja), i la seva mare, per parlar, no parla ni cantonés ni mandarí, només el dialecte de la seva zona. (nota a peu: la linxia té una germana. Sí, sí, xina continental i amb germana!! es veu que la seva mare quan va estar embarassa de la segona va anar migrant contínuament de poble en poble per assegurar-se que ningú la denunciés, fins que va néixer la criatura). El fill de la Linxia, una delícia, i els papes, en la línia. Viuen els dos de beca, i mantenen a la mare i ara al fill. O sigui, que no tenen res. Hospitaliat, però, extrema. Mil somriures i agraïments, i te ofert a dues mans a tots i cada un de nosaltres, sense preguntar. Servir o ser servit amb la mà esquerra és de molt mala educació, i quan vols mostrar deferència o agraïement profund, sempre es fan servir les dues mans, per petit que sigui el got.
Ja posats, podríem demanar a alguns dels nostres polítics que aprenguessin 'modus' orientals...




28/2/08

en realidad, perdimos todos

Adjunto aquí l'escrit que ha fet el Sergio Vicente per La VAnguardia. També va estar al doctorat de la UAB, i també ha acabat als USA, a NYU però, i, curiosament, sense haver-nos comentat res l'un a l'altre ni haver parlat, va fer el seu escrit a LV: increïble la similtud d'amdós, almenys en el fons. Us deixo amb en Sergio:

Por primera vez en lo que va de campaña y precampaña electoral, las elecciones generales han recibido la atención de los que residimos fuera de España. La posibilidad de ver a Zapatero y a Rajoy, frente a frente, ha despertado el interés de muchos que, en ausencia del debate, habrían seguido transitando entre la indiferencia y el desapego hacia una realidad que se presenta un tanto lejana.

Los debates producen sedición en el público. Más allá de quedarse en su contenido programático, la audiencia observa la escena como una contienda en la que la vestimenta, los ademanes y las palabras elegidas importan tanto como -o más que- las propuestas políticas, como una lucha en la que, a su final, cada elector tendrá que apuntar un ganador. Pero su mayor virtud es que proporcionan un marco inmejorable para evaluar dos aspectos cruciales para determinar la mejor opción a la que dar el voto. Por una parte, permiten evaluar la capacitación dialéctica de los candidatos, la habilidad para presentar un argumento coherente ante un asunto controvertido que el oponente -o el moderador- saque a colación en un momento inesperado. Por otra, permite a los espectadores evaluar en forma comparativa las propuestas de ambos. Desafortunadamente, nada de eso pudimos hacer en el primer encuentro entre Rajoy y Zapatero, de la misma forma que será imposible en el próximo. La noche del lunes asistimos a un debate anodino. El modelo pactado por los partidos es una estafa a los votantes. El moderador, desposeído de sus funciones naturales, no puede requerir que un candidato responda de manera directa a una interpelación de su rival, que ofrezca una argumentación al hilo del tema en cuestión o que se contrasten los datos que esgrime. Incluso aparece privado de la capacidad para orientar los turnos de palabra, de manera que se ajusten a la dinámica de la discusión. El resultado es que no hubo argumentación frente a las propuestas del contrincante. Ambos candidatos llegaron con un discurso bien preparado, que el contrario no pudo más que interrumpir con algún aspaviento o comentario de desaprobación. Así que asistimos a dos mítines. Discursos deslavazados y sin aplausos, pero nada que no podamos ver a diario en plazas de toros repletas de fieles seguidores. Si hay una virtud que podamos destacar de la democracia estadounidense, esa es el respeto por los verdaderos debates. Hace unos días tuvimos la ocasión de ver a Obama y a Clinton en Tejas, en uno de los ya incontables encuentros que han mantenido en la carrera por la nominación demócrata. Uno de los moderadores le pidió a Obama que respondiera a unas declaraciones de Clinton, en las que le acusaba de haber plagiado las palabras de uno de sus colaboradores. La dinámica del debate permitió que se dilucidara, en el cara a cara, uno de los argumentos que llevaba esgrimiendo Clinton en los últimos días y que parecía haber calado hondo entre los electores: si tras la retórica de Obama hay verdaderas alternativas programáticas a sus propuestas. Obama tuvo la oportunidad de defenderse, de la misma forma que Clinton pudo contraatacar. A lo largo del debate, ambos candidatos pudieron hablar de sus respectivas opiniones, expresando con claridad las coincidencias y las diferencias entre sus programas. Al final, son los votantes demócratas los que salen ganando. En el caso español, el debate sirvió de muy poco. Ni rastro de propuestas o de contraposición de programas. Ya sabíamos de antemano que todo -absolutamente todo- el historial del adversario es negativo, que nada de lo que propone es aceptable y que se originaría una hecatombe si ganase las elecciones. También sabíamos que la misma realidad puede ser, dependiendo del interlocutor, tanto el mejor escenario en el que se ha visto España en toda su historia, como un absoluto desastre. Para eso no necesitamos perder cien minutos delante de un monitor. Al finalizar la contienda, varios institutos demoscópicos se lanzaron a preguntar por el ganador. Los votantes socialistas quedaron convencidos de que Zapatero lo hizo mejor. Los del Partido Popular se decantaron por Rajoy. Y algunos indecisos entendieron que estuvieron muy igualados. Qué más da, si en realidad perdimos todos.