Obama vs ZP vs Berlusconi

M'han demanat a La vanguardia, com a membre de la comunitat catalana/espanyola desperdigada pel món, que faci croniquilles sobre com es viuen les eleccions aquí a l'altra banda de l'oceà. Dubto que arribin mai a publicar més de dues línies del que escric (deuen tenir uns 50 mini - corresponsals ara), perquè tampoc hi ha massa res interessant a dir, però, en tot cas, deixo aquí el que els he enviat

13.02.2008

La veritat, poques línies es poden omplir ara sobre política espanyola als EUA. Sobre política, sí, i moltes, però com deus imaginar, ara per ara tot se centra en el duel Obama – Clinton, que (i això és una opinió molt personal) , crec que guanyarà el primer i amb relativa comoditat.


Jo sóc estudiant de doctorat a Boston, així que si hi ha algun lloc als EUA on es pugui parlar de política internacional, aquest és Boston. Probablement, més de la meitat de la població és estrangera, i molt probablement, més del 80% dels americans són demòcrates. I el nivell cultural és, òbviament, altíssim. De totes maneres, però, el coneixement de l’estat actual de la política espanyola no és molt extens. La gent sap , sí, que hi va haver els atemptats de Madrid (ningú dubta de l’autoria), més o menys coneixen ETA i la causa basca, però per exemple, el cas català els sona menys. I, curiosament, malgrat els seus esforços mediàtics (Azores…), Aznar no és un personatge massa conegut aquí a Boston. Potser a Washington ho sigui més. Però més aviat, un don nadie (i , per extensió, la resta de polítics espanyols, menys , segurament, ZP).

De manera que les converses sobre política espanyola es redueixen més aviat als ambients ‘europeus’, i tot i així, predomina la política italiana (sempre més entretinguda i imprevisible, o potser no tant, degut a la ‘previsibilitat’ , segons els italians, de la victòria de Berlusconi en les properes eleccions). Tampoc entre els espanyols es toca molt el tema, i no pas per por a parlar de política, o educació, sinó perquè , almenys des d’aquí fora, el que arriba és una mena de clima de desànim on les coses estan clares, més o menys totes, menys el vot. Vull dir, el tema rodalies, arriba; les disputes Gallardón – ESPE, arriben; les directius dels dirigents episcopals, les controvèrsies i disputes internes al govern català,.. tot això arriba i se’n parla, dins la comunitat catalana i espanyola, però sense general un gran debat sobre qui podria solucionar millor què. En dues paraules, no es respira il.lusió. Més aviat, la frase ‘quina sort que tens que tu vius fora’ és de les que més hem -o , almenys jo he- , sentit darrerament, parlant de política amb amics o familiars que viuen a casa.

De totes maneres encara no hem entrat en campanya , segurament, quan comencin a sortir enquestes i el més calent sigui a l’aigüera, es començarà a notar, entre catalans i espanyols, i , segurament, també americans. Al cap i a la fi, Espanya no deixa de ser el primer país que va treure les tropes d’Irak, una cosa segurament mal vista a gran part d’Amèrica, però no pas tant a Boston. La gent aquí és profundament anti-bush i anti-guerra, i qualsevol gest d’un polític internacional en aquest sentit sempre és benvingut.


Seguirem informant!