Tot sovint ens podem quedar astorats quan certs líders polítics s'omplen la boca del concepte de nació, i orgull nacional. Especialment si no són dels nostres - aleshores possiblement ens espantem.
Què passaria si, agafant cadascú el candidat més adient, aquest candidat sortís al proper meeting i afirmés als 4 vents que 'vamos a asegurar que españa siga siendo la mejor y más potente nación del mundo' ?. Probablement la majoria se'n riuria i sentiria vergonya aliena. I alguns fins i tot llençarien acusasions de racisme, xenofòbia, etc.El problema, segurament, seria que ningú veiés res d'anormal en exclamacions d'aquest tipus.
Als Estats Units la cultura política està molt avançada en molts sentits. Per exemple, per poder tenir dret a vot el dia de les eleccions, els ciutadans han de tramitar ells tota la paperassa de la inscripció electoral. Així i tot, normalment un 50% de la població acut a les urnes el dia de les eleccions. Quina seria la participació a l'estat espanyol si haguéssim de prendre'ns la molèstia nosaltres mateixos de fer la inscripció? Siguem honestos... potser la meitat dels qui voten ara; siguem generosos, potser dos terços. O sigui votaria potser un 40% del cens electoral. En aquest sentit, la participació política, la ciutadania dels Estats Units va un pas per endavant.
Però en d'altres, no pas tant. La nit mateixa de les eleccions a Massachusetts, vaig poder presenciar el discurs de Mitt Romney, candidat republicà (retirat de la cursa avui). Entre moltes altres coses, va esgrimir que 'seguirem fent d'aquesta nació la millor nació del món' o 'seguirem lluitant per ser els líders del món tants anys com faci falta'. Companys italians ho van trobar, com jo mateix, fora de mida i de lloc. Els americans, crec que ni ho van percebre (i parlo dels demòcrates, dels que viuen a Boston). Tenen el discurs tan interioritzat, que ja ni se'l creuen ni se'l deixen de creure: és com una música de fons d'ascensor. Després, els americans, i en especial els republicans, se sorprenen quan van pel món i la gent se'ls mira malament.
Què passaria si, agafant cadascú el candidat més adient, aquest candidat sortís al proper meeting i afirmés als 4 vents que 'vamos a asegurar que españa siga siendo la mejor y más potente nación del mundo' ?. Probablement la majoria se'n riuria i sentiria vergonya aliena. I alguns fins i tot llençarien acusasions de racisme, xenofòbia, etc.El problema, segurament, seria que ningú veiés res d'anormal en exclamacions d'aquest tipus.
Als Estats Units la cultura política està molt avançada en molts sentits. Per exemple, per poder tenir dret a vot el dia de les eleccions, els ciutadans han de tramitar ells tota la paperassa de la inscripció electoral. Així i tot, normalment un 50% de la població acut a les urnes el dia de les eleccions. Quina seria la participació a l'estat espanyol si haguéssim de prendre'ns la molèstia nosaltres mateixos de fer la inscripció? Siguem honestos... potser la meitat dels qui voten ara; siguem generosos, potser dos terços. O sigui votaria potser un 40% del cens electoral. En aquest sentit, la participació política, la ciutadania dels Estats Units va un pas per endavant.
Però en d'altres, no pas tant. La nit mateixa de les eleccions a Massachusetts, vaig poder presenciar el discurs de Mitt Romney, candidat republicà (retirat de la cursa avui). Entre moltes altres coses, va esgrimir que 'seguirem fent d'aquesta nació la millor nació del món' o 'seguirem lluitant per ser els líders del món tants anys com faci falta'. Companys italians ho van trobar, com jo mateix, fora de mida i de lloc. Els americans, crec que ni ho van percebre (i parlo dels demòcrates, dels que viuen a Boston). Tenen el discurs tan interioritzat, que ja ni se'l creuen ni se'l deixen de creure: és com una música de fons d'ascensor. Després, els americans, i en especial els republicans, se sorprenen quan van pel món i la gent se'ls mira malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada