Vaig tenir el gust o la paciència, segons es miri, de presenciar part del debat ZP – Rajoy d’ahir a la nit via internet. A destacar els punts d’atenció primordials de la premsa, mitjans de comunicació i tertúlies diverses un cop finiquitat debat, o monòleg a dues bandes:
1: qui ha guanyat?
2: qui diu que ha guanyat qui?
3: qui pensa la gent que ha guanyat?
No és segurament novetat que l’interès fonamental del debat no és pas, com el nom indica, generar debat (si aquest fos l’objectiu segurament ambdós partits haguessin acceptat més candidats), sinó guanyar-lo, o, més important, transmetre la sensació d’haver-lo guanyat.
Hi ha una dita dins la sociologia (mai he aconseguit esbrinar qui la va dir primer) que afirma que ‘allò que és definit com a real és real en les seves conseqüències’. L’extrapolació al món de la ciència política és senzilla: vols guanyar les eleccions? Digues que les pots guanyar. Digues que les guanyaràs.
Un exemple? ‘Yes, we can’ – lema de la campanya del demòcrata Barack Obama. Obama va començar com qui no vol la cosa provant fortuna, mirant de fer certa ombra a HIllary, va guanyar de forma inesperada el caucus de Iowa i així va començar una mena d’espiral en forma de bola de neu que l’ha portat avui a ser ben a prop de Clinton en les enquestes. Peça clau: el missatge. Sí, podem! Podem canviar Amèrica, podem vèncer les primàries, podem vèncer les eleccions. Contundència, seguretat i optimisme: 3 claus en la política d’avui en dia, 3 claus sintetitzades en 3 paraules.
Així que ningú se sorprengui si el debat d’ahir va ser buit i no resultés més que una mera repetició dels debats sobre l’estat de la nació de la darrera legislatura. Ningú buscava convèncer ningú, sinó mobilitzar: mobilitzar els seus. Rajoy, intentant transmetre la sensació de que els del PSOE són perdedors. I ZP, intentant transmetre – o això diuen els experts- que el PP està a prop i cal anar a les urnes, sí o sí.
Per això des dels mateixos partits l’interès se centra en divulgar no el missatge sinó qui ha estat el guanyador: i, així com hi ha repúbliques bananeres, també tenim monarquies fumboleres: anem a parlar de qui ha guanyat i com s’ho ha fet; tertulians, periodistes i líders d’opinió: tots al carro. Si el líder guanya, transmetrem confiança, els nostres sortiran a votar, i els votants del rival es quedaran a casa. El que digui el candidat al debat, tan li fa, com si diu que ha menjat lloro per sopar: si cau en gràcia, benvingut sigui.
En això, tenim un punt a aprendre encara dels Estats Units. Tot just ha acabat el debat Obama – Clinton, i l’interès no se centrava pas en veure qui havia guanyat. Les tertúlies i anàlisis han dirimit sobre les propostes, els arguments, els eixos de campanya, etc. Poc importava si Clinton havia vestit de color mango per suavitzar la seva imatge o si Obama havia driblat les escomeses de Hillary amb l’elegància d’Henry.
En el fons, molts demòcrates decantaran el vot en funció de qui creuen que pot vèncer a McCain (i, en aquest sentit, m’atreveixo a pronosticar que serà la clau per la victòria d’Obama), però en tot cas, els debats, aquí, encara, generen debat, inclouen propostes i són relativament imprevisibles. En aquest punt, com en de la participació, els nordamericans encara van un pas per endavant.
1: qui ha guanyat?
2: qui diu que ha guanyat qui?
3: qui pensa la gent que ha guanyat?
No és segurament novetat que l’interès fonamental del debat no és pas, com el nom indica, generar debat (si aquest fos l’objectiu segurament ambdós partits haguessin acceptat més candidats), sinó guanyar-lo, o, més important, transmetre la sensació d’haver-lo guanyat.
Hi ha una dita dins la sociologia (mai he aconseguit esbrinar qui la va dir primer) que afirma que ‘allò que és definit com a real és real en les seves conseqüències’. L’extrapolació al món de la ciència política és senzilla: vols guanyar les eleccions? Digues que les pots guanyar. Digues que les guanyaràs.
Un exemple? ‘Yes, we can’ – lema de la campanya del demòcrata Barack Obama. Obama va començar com qui no vol la cosa provant fortuna, mirant de fer certa ombra a HIllary, va guanyar de forma inesperada el caucus de Iowa i així va començar una mena d’espiral en forma de bola de neu que l’ha portat avui a ser ben a prop de Clinton en les enquestes. Peça clau: el missatge. Sí, podem! Podem canviar Amèrica, podem vèncer les primàries, podem vèncer les eleccions. Contundència, seguretat i optimisme: 3 claus en la política d’avui en dia, 3 claus sintetitzades en 3 paraules.
Així que ningú se sorprengui si el debat d’ahir va ser buit i no resultés més que una mera repetició dels debats sobre l’estat de la nació de la darrera legislatura. Ningú buscava convèncer ningú, sinó mobilitzar: mobilitzar els seus. Rajoy, intentant transmetre la sensació de que els del PSOE són perdedors. I ZP, intentant transmetre – o això diuen els experts- que el PP està a prop i cal anar a les urnes, sí o sí.
Per això des dels mateixos partits l’interès se centra en divulgar no el missatge sinó qui ha estat el guanyador: i, així com hi ha repúbliques bananeres, també tenim monarquies fumboleres: anem a parlar de qui ha guanyat i com s’ho ha fet; tertulians, periodistes i líders d’opinió: tots al carro. Si el líder guanya, transmetrem confiança, els nostres sortiran a votar, i els votants del rival es quedaran a casa. El que digui el candidat al debat, tan li fa, com si diu que ha menjat lloro per sopar: si cau en gràcia, benvingut sigui.
En això, tenim un punt a aprendre encara dels Estats Units. Tot just ha acabat el debat Obama – Clinton, i l’interès no se centrava pas en veure qui havia guanyat. Les tertúlies i anàlisis han dirimit sobre les propostes, els arguments, els eixos de campanya, etc. Poc importava si Clinton havia vestit de color mango per suavitzar la seva imatge o si Obama havia driblat les escomeses de Hillary amb l’elegància d’Henry.
En el fons, molts demòcrates decantaran el vot en funció de qui creuen que pot vèncer a McCain (i, en aquest sentit, m’atreveixo a pronosticar que serà la clau per la victòria d’Obama), però en tot cas, els debats, aquí, encara, generen debat, inclouen propostes i són relativament imprevisibles. En aquest punt, com en de la participació, els nordamericans encara van un pas per endavant.
1 comentari:
Genial! Fa temps te'n hauries d'haver fet un per anar a explicant les aventures de per aquí.
Ara, ja veig que escrius tant bé que m'acabaràs foten la feina...jajaj.
petons!
Publica un comentari a l'entrada