Del perquè no interessa que els debats generin debat: reduccionisme a ca l’ample.

Vaig tenir el gust o la paciència, segons es miri, de presenciar part del debat ZP – Rajoy d’ahir a la nit via internet. A destacar els punts d’atenció primordials de la premsa, mitjans de comunicació i tertúlies diverses un cop finiquitat debat, o monòleg a dues bandes:

1: qui ha guanyat?
2: qui diu que ha guanyat qui?
3: qui pensa la gent que ha guanyat?

No és segurament novetat que l’interès fonamental del debat no és pas, com el nom indica, generar debat (si aquest fos l’objectiu segurament ambdós partits haguessin acceptat més candidats), sinó guanyar-lo, o, més important, transmetre la sensació d’haver-lo guanyat.

Hi ha una dita dins la sociologia (mai he aconseguit esbrinar qui la va dir primer) que afirma que ‘allò que és definit com a real és real en les seves conseqüències’. L’extrapolació al món de la ciència política és senzilla: vols guanyar les eleccions? Digues que les pots guanyar. Digues que les guanyaràs.

Un exemple? ‘Yes, we can’ – lema de la campanya del demòcrata Barack Obama. Obama va començar com qui no vol la cosa provant fortuna, mirant de fer certa ombra a HIllary, va guanyar de forma inesperada el caucus de Iowa i així va començar una mena d’espiral en forma de bola de neu que l’ha portat avui a ser ben a prop de Clinton en les enquestes. Peça clau: el missatge. Sí, podem! Podem canviar Amèrica, podem vèncer les primàries, podem vèncer les eleccions. Contundència, seguretat i optimisme: 3 claus en la política d’avui en dia, 3 claus sintetitzades en 3 paraules.

Així que ningú se sorprengui si el debat d’ahir va ser buit i no resultés més que una mera repetició dels debats sobre l’estat de la nació de la darrera legislatura. Ningú buscava convèncer ningú, sinó mobilitzar: mobilitzar els seus. Rajoy, intentant transmetre la sensació de que els del PSOE són perdedors. I ZP, intentant transmetre – o això diuen els experts- que el PP està a prop i cal anar a les urnes, sí o sí.

Per això des dels mateixos partits l’interès se centra en divulgar no el missatge sinó qui ha estat el guanyador: i, així com hi ha repúbliques bananeres, també tenim monarquies fumboleres: anem a parlar de qui ha guanyat i com s’ho ha fet; tertulians, periodistes i líders d’opinió: tots al carro. Si el líder guanya, transmetrem confiança, els nostres sortiran a votar, i els votants del rival es quedaran a casa. El que digui el candidat al debat, tan li fa, com si diu que ha menjat lloro per sopar: si cau en gràcia, benvingut sigui.

En això, tenim un punt a aprendre encara dels Estats Units. Tot just ha acabat el debat Obama – Clinton, i l’interès no se centrava pas en veure qui havia guanyat. Les tertúlies i anàlisis han dirimit sobre les propostes, els arguments, els eixos de campanya, etc. Poc importava si Clinton havia vestit de color mango per suavitzar la seva imatge o si Obama havia driblat les escomeses de Hillary amb l’elegància d’Henry.

En el fons, molts demòcrates decantaran el vot en funció de qui creuen que pot vèncer a McCain (i, en aquest sentit, m’atreveixo a pronosticar que serà la clau per la victòria d’Obama), però en tot cas, els debats, aquí, encara, generen debat, inclouen propostes i són relativament imprevisibles. En aquest punt, com en de la participació, els nordamericans encara van un pas per endavant.

'greatest Nation of the world'

Tot sovint ens podem quedar astorats quan certs líders polítics s'omplen la boca del concepte de nació, i orgull nacional. Especialment si no són dels nostres - aleshores possiblement ens espantem.

Què passaria si, agafant cadascú el candidat més adient, aquest candidat sortís al proper meeting i afirmés als 4 vents que 'vamos a asegurar que españa siga siendo la mejor y más potente nación del mundo' ?. Probablement la majoria se'n riuria i sentiria vergonya aliena. I alguns fins i tot llençarien acusasions de racisme, xenofòbia, etc.El problema, segurament, seria que ningú veiés res d'anormal en exclamacions d'aquest tipus.

Als Estats Units la cultura política està molt avançada en molts sentits. Per exemple, per poder tenir dret a vot el dia de les eleccions, els ciutadans han de tramitar ells tota la paperassa de la inscripció electoral. Així i tot, normalment un 50% de la població acut a les urnes el dia de les eleccions. Quina seria la participació a l'estat espanyol si haguéssim de prendre'ns la molèstia nosaltres mateixos de fer la inscripció? Siguem honestos... potser la meitat dels qui voten ara; siguem generosos, potser dos terços. O sigui votaria potser un 40% del cens electoral. En aquest sentit, la participació política, la ciutadania dels Estats Units va un pas per endavant.

Però en d'altres, no pas tant. La nit mateixa de les eleccions a Massachusetts, vaig poder presenciar el discurs de Mitt Romney, candidat republicà (retirat de la cursa avui). Entre moltes altres coses, va esgrimir que 'seguirem fent d'aquesta nació la millor nació del món' o 'seguirem lluitant per ser els líders del món tants anys com faci falta'. Companys italians ho van trobar, com jo mateix, fora de mida i de lloc. Els americans, crec que ni ho van percebre (i parlo dels demòcrates, dels que viuen a Boston). Tenen el discurs tan interioritzat, que ja ni se'l creuen ni se'l deixen de creure: és com una música de fons d'ascensor. Després, els americans, i en especial els republicans, se sorprenen quan van pel món i la gent se'ls mira malament.

BU vs HARVARD vs MIT

Aquest semestre tinc la sort (o no) de seguir un curs a cada una de les mencionades universitats. Sort perquè està molt bé i molt maco creuar el riu de tant en tant, i no tanta perquè els serveis de transport de Boston i Cambridge no és que siguin cap meravella: Harvard - BU a peu: 40 minuts. En metro: 45. A l'estiu, molt bé, però ara, tampoc ve molt de gust caminar 45 minuts pel riu, que és molt maco, però molt ventós...

BU (on a part de viure curso international finance i Macro): el departament està ubicat en un edifici vell, antic i històric (200 anys, tota una relíquia als USofA). Quan estem a 10 sota zero, hem d'obrir les finestres dels despatxos perquè per allí passen les tuberies i es converteixen en pures saunes. Llavors podem deixar la coke (zero, of course) a fora perquè es mantingui ben fresqueta. A les aules, si hi ha projector és molta sort, i en general, cadires de fusta amb tauleta incorporada, o taules inclinades on cal fer malabarismes per escriure. Per adobar-ho, en nombroses ocasions ens hem trobat animalons (ratolins, aranyotes,...) compartint vida intel.lectual entre les parets del departament. Amb prou feines hi ha màquines de cafè o begudes, i si n'hi ha, mai van gaire bé.


HARVARD (història): Per començar, el cafè és gratis, i la xocolata, i les galetes. Les cadires són totes amb rodes i recolzament de braços. No falta mai cap projector. Dos professors per classe (almenys al nostre curs). Temperatura sempre perfecta. Internet gratis pertot.

MIT (political economy): no només el cafè, sinó la macedònia, els croissants, els caramels i les xocolatines abunden a les 9 del matí, free of charge, of course. Aules espaioses, laptops per tot arreu, edificis lluminosos. Cada pregunta és acompanyada per un 'this is an excellent question' del professor (daron acemoglu, un mestre).

Com diu el Gabriele (BU, fa el curs amb mi al MIT també), després els del MIT surten del MIT pensant que són déus, i , la veritat, no m'estranya, perquè , evidentment, el 90% de les preguntes que fan ni les entenc, però el 10% que desxifro, home, la veritat, molt afinades no són, i sempre van acompanyades de la coletilla 'this is an extraordinary point...'

Serà enveja nostra, o potser els tenen molt mimats?

Irish Funerals

L'altre dia, fa un parell de setmanes, es va morir el pare de la Julie, nòvia de l'Eamonn (company meu de pis). Ell és de Donegal (Irlanda), i ella de NY, però d'aquestes famílies en que el besavi era irlandès, i per tant s'autoanomenen IRISH American. Total, que el funeral era una mica a la irlandesa. El Seán (l'altre company de pis) i jo vam anar al funeral dissabte, i durant les dues hores de trajecte doncs vaig tenir temps d'aprendre com es viu la mort a Irlanda. Al Seán se li va morir al pare fa anys, quan ell en tenia 19, i es veu q es van gastar 1.000. euros en begudes per la capella ardent, que feien, ... a casa seva. 'No sé.... això dels funerals, hi ha professionals dels funerals... jo no els suporto[els professionals]' fa el Sean, i segueix 'conec dos tios que per professió quasi van a tants com poden,... van i s'emborratxen i mira...' . 'Mil euros en begudes? us vau deixar aquesta pasta?' jo flipant ' i no consideres una falta de respecte que la gent vingui a la capella del teu pare i s'emborratxi al seu voltant?'



i em mira com si li hagués preguntat si el sol demà sortirà per l'est i em fa' no.. mentre no diguin res lleig de mon pare, que vinguin i beguin, què vols dir?'



Jo tenia els esquemes una mica descomposats, i a la fi vam arribar al lloc on es feia el funeral, a les 12 del migdia. I, en efecte, l'Eamonn, la Julie, el germà d'ella,... etc, tots estaven de ressaca, d'haver estat 12 hores de capella ardent la vígilia, i tantes hores bevent.



I en acabada la cerimònia hi havia com un meeting al club on pertanyia el seu pare, i el seán i jo que no sabíem si hi pintàvem massa, i ve la julie i fa 'come on guys,... all my friends are going to come (pica l'ullet)'



I, en efecte, teca i begudes fins entrat al vespre, i només es va parar la cosa perquè tenien taula reservada per sopar.



No està mal venir a Amèrica per descobrir certes coses dels irishmen...

Ulleres de pasta (I) - cròniques literàries

ja posats, una petita revisió de la literatura recent - la del cinema, la deixo per més endavant, no estic massa actiu al tema

bringing down the house - ben mezrich - explica com 6 estudiants del MIT se les van enginyar als 90 per legalment fer-se rics a costa dels casinos. i dic fer-se ric, ric - centenars de milers de dòlars per cap de setmana. bàsicament, explica que hi ha manera de comptar les cartes al blackjack (cosa legal, però que als casinos no agrada), de manera que segons si entres a jugar en segons quin moment tens les de guanyar(pura estadística). ambient de las vegas i la jet-set americana, molt molt bo, diferent del que és habitual.

l'ombra de l'eununc - jaume cabré - molt bo, resum de la vida d'un petit-burgès de la catalunya del vallès, i la seva família fins al 1700. un repàs històric de la història del país, amb un estil particular molt espontani.

harry potter VII - què dir de la saga.

pride and prejudice - jane austen* - ok, però és un anglès tan perfecte que costa. (ja posats, atonnement, la peli, val la pena)

fear and loathing in las vegas - hunter s.thompson . llibre escrit literalment sota els efefctes de les drogues més al.lucinògenes que hi hagi hagut. no costa de seguir, però algunes situacions flueixen de manera que sí notes l'estat d'ànim del moment de l'autor. un freak. només dir que va arranjar el seu suicidi amb la dona i el fill, al seu despatx, a casa seva.

a thousand and one days in bagdad ('en irak' en la versió espanyola) - asne seierstad. crònica excepcional del bagdad de la preguerra, l'inici de la guerra i els primers dies - fins l'atemptat contra l'hotel palestina. imprescindible

el llibreter de kabul - de la mateixa autora - molt dur, però també imprescindible

norwegian wood / tokio blues - h murakami - sobre la vida d'un estudiant al japó als 60, i les seves històries amb noies , amics, la soledat i la residència on viu. una bona entrada al món oriental.

ok, ja sé q no hi ha pas cap novel.la coreana - tot arribarà.
* thanks to ms ribas for correcting my Jane 'Austin' !:-)

Obama vs ZP vs Berlusconi

M'han demanat a La vanguardia, com a membre de la comunitat catalana/espanyola desperdigada pel món, que faci croniquilles sobre com es viuen les eleccions aquí a l'altra banda de l'oceà. Dubto que arribin mai a publicar més de dues línies del que escric (deuen tenir uns 50 mini - corresponsals ara), perquè tampoc hi ha massa res interessant a dir, però, en tot cas, deixo aquí el que els he enviat

13.02.2008

La veritat, poques línies es poden omplir ara sobre política espanyola als EUA. Sobre política, sí, i moltes, però com deus imaginar, ara per ara tot se centra en el duel Obama – Clinton, que (i això és una opinió molt personal) , crec que guanyarà el primer i amb relativa comoditat.


Jo sóc estudiant de doctorat a Boston, així que si hi ha algun lloc als EUA on es pugui parlar de política internacional, aquest és Boston. Probablement, més de la meitat de la població és estrangera, i molt probablement, més del 80% dels americans són demòcrates. I el nivell cultural és, òbviament, altíssim. De totes maneres, però, el coneixement de l’estat actual de la política espanyola no és molt extens. La gent sap , sí, que hi va haver els atemptats de Madrid (ningú dubta de l’autoria), més o menys coneixen ETA i la causa basca, però per exemple, el cas català els sona menys. I, curiosament, malgrat els seus esforços mediàtics (Azores…), Aznar no és un personatge massa conegut aquí a Boston. Potser a Washington ho sigui més. Però més aviat, un don nadie (i , per extensió, la resta de polítics espanyols, menys , segurament, ZP).

De manera que les converses sobre política espanyola es redueixen més aviat als ambients ‘europeus’, i tot i així, predomina la política italiana (sempre més entretinguda i imprevisible, o potser no tant, degut a la ‘previsibilitat’ , segons els italians, de la victòria de Berlusconi en les properes eleccions). Tampoc entre els espanyols es toca molt el tema, i no pas per por a parlar de política, o educació, sinó perquè , almenys des d’aquí fora, el que arriba és una mena de clima de desànim on les coses estan clares, més o menys totes, menys el vot. Vull dir, el tema rodalies, arriba; les disputes Gallardón – ESPE, arriben; les directius dels dirigents episcopals, les controvèrsies i disputes internes al govern català,.. tot això arriba i se’n parla, dins la comunitat catalana i espanyola, però sense general un gran debat sobre qui podria solucionar millor què. En dues paraules, no es respira il.lusió. Més aviat, la frase ‘quina sort que tens que tu vius fora’ és de les que més hem -o , almenys jo he- , sentit darrerament, parlant de política amb amics o familiars que viuen a casa.

De totes maneres encara no hem entrat en campanya , segurament, quan comencin a sortir enquestes i el més calent sigui a l’aigüera, es començarà a notar, entre catalans i espanyols, i , segurament, també americans. Al cap i a la fi, Espanya no deixa de ser el primer país que va treure les tropes d’Irak, una cosa segurament mal vista a gran part d’Amèrica, però no pas tant a Boston. La gent aquí és profundament anti-bush i anti-guerra, i qualsevol gest d’un polític internacional en aquest sentit sempre és benvingut.


Seguirem informant!

Happy New Year - ASIA (rat year)

ja tinc número de la SS als usa, començo ja a ser persona // llàstima q això no em permeti votar per en barack encara.

abans d'ahir Mr moon de la classe (coreà, millor poso cognoms q els noms sonen tots a xino, valgui la semi-redundància) em va invitar a casa seva al sopar d'any nou -confirmat: any de la rata- amb la seva dona i el byoung-ho (el pare de la criatura) . una sopa de toku, q és com una barra d'arròs condensat q es posa a l'aigua amb verduretes i beef demés, una delícia! amb kimji i 'palillos' de metall, q sembla q no però són molt més xungos de fer anar q els de fusta

em va estar explicant la seva dona (Ms PARK, una de les coses bones de corea és q les noies mantenen el cognom!) q els xinos mengen amb molt molt de greix i oli, però q les quantitats de te verd q beuen els permeten eliminar aquests excessos de greixos i per això són tots tant prims i esquifits . ok, ja sé q ja ho sabíeu, però jo em faig lloc al món del coneixment mica en mica, --- així ue , ja sabeu, toca te verd, més saludable!

ahir a un restaurant per sopar d'aniversari al final se'm va acudir demanar un shot de cafè amb baileys, fent així amb els dits, petit, petit i, collons, em van dur una tassa més gran q una mug amb color de baileys!! - o sigui, un shot de cafè dins una banyera de baileys. espectacular. el miguel, un noi de primer de madrid i jo ens vam mirar amb cara de 'cullons vaya carajillo ...' sort q érem una vintena i el poble em va ajudar, q sinó surto cantant serenates

tornant a la candidatura, un iankee del departament ficat en la seva campanya (Obama) em va dir ahir q ells veuen molt clar q tenen les de guanayar. tant de bo - veurem



per si voleu seguir llegint, dues anècotes més d'humor coreà...

estàvem parlant de parelles i relacions, i ella va dir 'oooh és sempre el mateix, els homes es fixen sempre en el físic' i jo vaig dir 'home, no pas tant, crec q va igual tant per elles com per ells' i el Moon, el seu marit, va fer 'yes yes i think so too, you want handsome men too' i ella q se l'agafa el mira fixament i diu 'come on, do you really think i married YOU because you are good looking?? COME ON!! ' (et penses q em vaig casar amb tu pq ets guapo? va home va,...)


i dp parlant de com s'havien conegut, recordem q a corea va quasi tot amb blind dates, tot molt formal, siguin arranjats o no els casaments, i ens estaven explicant el moon i la park com s'havien conegut i ella va dir, ''em vaig fixar en ell pq quan vaig arribat al restaurant, enlloc de fer 'hola' des de la cadira com la resta, es va aixecar i molt caballerosament em va deixar el seu seient q era més còmode q l'altre, i vaig pensar, mira tu, és maco aquest...però després de casar-me em vaig adonar q no era realment així, q només era part de la seva estratègia''

moon '' yes baby, but now it's too late, hahahaha''

boníssima la resposta - segurament aquí no sembla més q una broma noramlilla, però es fan conya entre ells d'una manera tan sana i fina i que realment fa enveja i tot, veure'ls riure amb aquells ulls q s'enfonsen i q penses, ara no veu pas ben res!